Quina universitat vas trobar quan vas assumir el càrrec i quina consideres que deixes vuit anys després?

Quan vaig assumir el càrrec, era una universitat que es trobava en un període inicial de creixement, després d’uns anys complicats, però que necessitava consolidar-se. Vuit anys després, deixem una universitat que ha experimentat un creixement quantitatiu molt important en nombre d’estudiants: hem passat de 8.900 a més de 14.000 estudiants de titulacions oficials, al marge de la formació contínua.

Ha estat un creixement molt rellevant en el context de les universitats catalanes i ha contribuït a estabilitzar la institució. Un altre aspecte que considero important és la millora del reconeixement reputacional que hem assolit tant a escala local, com catalana i internacional. Crec que avui Vic, Osona, Manresa, el Bages i també la Conselleria de Recerca i Universitats veuen la UVic-UCC d’una manera diferent de com la veien quan vaig arribar.

En resum, deixo una universitat que ha consolidat el procés de creixement que ja havia iniciat i que té una presència i un reconeixement institucional més forts, tant a Catalunya com internacionalment.

Quin creus que és el principal llegat del teu rectorat?

És difícil de dir. Potser és una pregunta que haurien de contestar els altres, no pas jo. Però penso que el principal llegat ha estat la consolidació de la Universitat, tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu, i també el fet que avui sigui més un projecte comú i més federatiu que al principi.

Quan vaig arribar, dic sovint que em vaig trobar amb “dues fundacions i mitja”: la Fundació Universitària Balmes, la Fundació Universitària del Bages i la Fundació d’Estudis Superiors en Ciències de la Salut (FESS) , que tot just començava; el grau en Medicina era al segon curs. Ara em trobo amb quatre fundacions plenament establertes. La FESS ha graduat quatre promocions d’aquest grau i ha crescut en dos més, i fa cinc anys s’hi va incorporar ELISAVA, que venia d’una trajectòria de seixanta anys, i que ha aportat els graus en disseny i el campus de Barcelona.

Per tant, considero que deixo una universitat molt més cohesionada des del punt de vista estructural.

De quina decisió presa durant el teu mandat et sents més satisfet i quina hauries pres d’una altra manera?

La decisió de la qual em sento més satisfet és una decisió molt global: l’elecció dels membres de la Junta de Rectorat. Són les persones que m’han ajudat i han contribuït a fet possibles, en el dia a dia, tots els assoliments que hagi pogut tenir la Universitat. He treballat molt bé amb tots ells i penso que ara que pleguem ha quedat una relació d’amistat, cosa que no sempre passa després d’un període com aquest.

Pel que fa al que hauria fet d’una altra manera, hi ha determinats temes que s’han allargat excessivament i que no he pogut resoldre dins d’aquest període. El primer que em ve al cap, tot i que no és l’únic, és la reorganització de la recerca. La recerca ha crescut molt durant aquests anys i potser hauríem d’haver impulsat abans un procés de reorganització que tenim al cap, però que temporalment no ha estat possible culminar. 

La UVic-UCC ha viscut durant aquests anys una etapa de creixement i transformació. Quin canvi consideres més estructural i decisiu?

El canvi que considero més important ha estat la consolidació dels graus. Quan vaig arribar, s’estaven tancant alguns per manca d’estudiants. Durant el període en què he estat rector, no recordo que se’n hagi tancat cap, i s’ha treballat per trobar-hi solucions en aquells que han tingut dificultats.

Encara hi ha dos casos que requereixen atenció, per motius diferents. Un és el grau en Multimèdia. Aplicacions i Videojocs. Ha estat molt difícil fer créixer el nombre d’estudiants i el 2027 començarà un nou grau en Enginyeria Informàtica i Gestió de Dades que el substituirà. La Facultat ha demostrat capacitat de resposta buscant una alternativa.

Un altre grau que jo veia amenaçat era el de Teràpia Ocupacional. En aquest cas s’ha fet una feina important per demostrar la rellevància de la professió, i això ha permès que el nombre d’estudiants augmenti molt i que l’existència del grau ja no estigui amenaçada per raó d’una matrícula insuficient.

Què falta encara perquè la UVic-UCC faci un nou salt endavant i guanyi més pes en el sistema universitari català i internacional?

No és una pregunta senzilla de respondre. Penso que hem d’avançar perquè la nostra universitat sigui reconeguda amb els estàndards de qualitat de les universitats públiques. Ja hi estem treballant i tenim acreditacions institucionals de qualitat en diverses facultats, però encara cal continuar avançant en aquest sentit.

L’altre gran tema és el preu de les matrícules. Les nostres són realistes, en el sentit que formar un estudiant a la Universitat té el cost que nosaltres demanem, però, òbviament, a les universitats públiques el preu que paga l’estudiant és molt inferior. Hem de treballar per reduir aquesta diferència i esperem que el contracte programa permeti avançar-hi.

Tenim l’exemple de Medicina. L’acord perquè els estudiants puguin accedir a un préstec que els permet reduir de manera molt significativa l’impacte de la matrícula ha comportat un augment de l’interès per estudiar a la nostra universitat. La reducció efectiva del cost anual de 13.800 a 7.500 euros ha fet que les sol·licituds en primera preferència hagin passat de 6 estudiants l’any passat a 22 aquest any. És un indicador clar que, si podem actuar sobre el preu de les matrícules, tindrem una capacitat d’atracció d’estudiants encara més gran.

A escala internacional també s’està treballant molt. Tenim tot el projecte d’UP University. Malauradament, no hem obtingut el finançament europeu que esperàvem, però continuarem treballant-hi. Els responsables de relacions internacionals han fet una feina francament bona i espero que els qui els substitueixin continuïn impulsant aquesta projecció, que ha permès que la Universitat tingui avui una presència europea que no tenia quan vaig arribar.

Quin ha estat el moment més difícil d’aquests vuit anys i què en vas aprendre?

El moment més difícil va ser, sens dubte, la pandèmia. D’un dia per l’altre el país es va paralitzar, vam haver de tancar la Universitat i, al mateix temps, desenvolupar els mitjans tecnològics necessaris perquè les classes poguessin continuar amb els estudiants i el professorat a casa.

L’Àrea de les TIC va fer una feina extraordinària, i vull reconèixer especialment la tasca de Richard Samson i del seu equip de la UDUTE. Això ens va permetre mantenir l’activitat docent mentre la presencialitat no va ser possible.

D’aquella experiència en vaig aprendre diverses coses. La primera, i més important, va ser constatar el compromís del professorat i del PTGAS perquè les coses funcionessin. Per a mi va ser un gran aprenentatge.

La segona va ser una sorpresa que després m’ha fet pensar molt i que ha condicionat decisions posteriors: els estudiants volien venir a classe. Ara que es parla tant d’absentisme, encara recordo aquell moment. La pandèmia em va fer veure amb més claredat la importància que té per als estudiants la relació amb els companys. És el que de vegades he conceptualitzat com una mena d’“adolescència social”: durant els anys que passen amb nosaltres, els estudiants aprenen a relacionar-se, a entendre com funcionen les coses i a avançar personalment. I la universitat ho ha de permetre.

I la tercera cosa que vaig aprendre va ser la necessitat de mantenir una comunicació constant amb la comunitat. Durant la pandèmia enviava periòdicament comunicats a tota la comunitat universitària per explicar on érem, com avançàvem i què fèiem, intentant afegir-hi algun punt d’ironia o d’humor per animar persones que estaven tancades a casa i que, en alguns casos, patien perquè estaven malaltes o perquè ho estaven els seus familiars.

Vaig entendre encara més la importància de no trencar aquesta relació i de la identificació que hi ha d’haver entre un càrrec de direcció com el rector i la seva comunitat. Després de la pandèmia, aquesta relació la vaig considerar d’una altra manera.

Durant aquests anys has insistit molt en la vinculació de la Universitat amb el territori. Com has viscut aquesta relació?

Aquesta vinculació de la Universitat amb el territori és important i això s’ha d’entendre i s’ha d’actuar en conseqüència. El fet de viure aquí m’hi ha ajudat. És molt difícil que surti de casa i vingui a treballar sense que algú no em pari pel carrer per saludar-me. Vic, en aquest sentit, encara conserva unes relacions personals molt properes. És una vinculació que considero essencial i que el rector ha d’entendre. La Universitat no és només una institució acadèmica situada a Vic: forma part de la ciutat i del territori.

Què hauria d’abordar prioritàriament la pròxima rectora i quin consell li donaries?

Penso que un dels temes més importants que haurà d’abordar és finalitzar el pla estratègic que hem començat durant aquesta última etapa. Cal concloure’l, i el mes de setembre serà un bon moment per fer-ho després dels grans avenços que s’han fet en les darreres setmanes. I el segon  tema és vetllar perquè el nou conveni-programa que s’està treballant arribi a bon port.

Pel que fa al consell, li diria que entengui que la Universitat té un paper social a Vic i a la comarca, i també a Manresa i al Bages, que va més enllà d’una dedicació estrictament acadèmica. Cal entendre la funció social de la Universitat en les seves a àrees d’influència.